Joan Miró neix a Barcelona el 1893. Les arrels familiars al Camp de Tarragona i a Palma de Mallorca són, però, sempre presents en la seva obra. En les seves primeres pintures trobem influències de Van Gogh, de Cézanne, del fauvisme, el cubisme i el futurisme. A Barcelona freqüenta les Galeries Dalmau, centre d'art d'avantguarda on durant la Primera Guerra Mundial es reuneixen artistes internacionals i on fa la seva primera exposició, el 1918.
A partir d'aquest any desenvolupa un nou estil pictòric, més detallista i cal·ligràfic. Seguint l'exemple d'altres artistes catalans i espanyols, el 1920 Joan Miró fa el primer viatge a París. A París té el primer taller al 45, rue Blomet, al costat del pintor Masson, que sovintegen joves poetes i escriptors. Aquests contactes i les lectures d'Apollinare, Jarry, Lautréamont i Rimbaud, entre d'altres, marquen un canvi en el seu llenguatge pictòric. Abandona el realisme per l'imaginari amb una clara voluntat de depassar el fet plàstic, actitud que l'apropa al grup surrealista. Cap a final dels anys vint, Miró manifesta una crisi en la seva pintura i comença a treballar amb nous mitjans d'expressió, com el collage i l'assemblage d'objectes.
A principi dels anys trenta, Miró torna a la pintura amb el desig "d'assolir cada vegada més el màxim de claredat, de força i d'agressivitat plàstica, és a dir, de provocar primerament una sensació física per arribar en acabat a l'ànima". El dramatisme i la tensió de la figuració, però, dominen la seva obra a partir de l'estiu de 1934. És el pressentiment de la catàstrofe pròxima, la guerra civil espanyola. Miró vol representar l'atmosfera tràgica que l'oprimeix, l'angoixa de la mort, i res no és tan colpidor com la creació de monstres en unes obres que ell mateix anomena "pintures salvatges" i en les quals el detall, la perspectiva i les ombres tornen a aparèixer.
A l'inici de la Segona Guerra Mundial, que Miró viu de prop, l'expressió de l'angoixa deixa pas a un desig d'evasió i de regeneració a partir de la pròpia obra. Deixa el realisme tràgic, el modelat i el clarobscur i posa les bases d'un nou llenguatge, una nova harmonia fruit de la comunió del celeste amb el terrestre. A partir de les Constel.lacions s'estableix un vocabulari de les formes, un alfabet propi o llenguatge bàsic en què els termes són dona, ocell, sol, lluna, estel i que perdurarà fins al final en la seva obra.
En les teles dels anys seixanta, i d'aleshores en endavant, continua el progressiu isolament dels signes i el despullament de formes i colors, una mostra ben clara de la voluntat de Miró d'obtenir el màxim d'intensitat amb el mínim de mitjans. En alguns casos, el mateix signe arriba a desaparèixer. La pintura de Miró és cada vegada més gestual.
Xarxes 
RSS 
Podcast
Subscriu-te
