|
|
|
|
The End Is Where We Start From
Actual
Comissariat per: Karin Campbell
29/09/2011 - 08/07/2012
Els relats, explicats a través de paraules, imatges o gests, són possiblement la forma de comunicació més perdurable que coneixen els éssers humans. Més que un simple llistat de fets, una narració pot superar les barreres culturals, geogràfiques i d’una època per a explicar com o perquè alguna cosa ha arribat a esdevenir-se. En el procés, s’entrellacen experiències personals i col·lectives, i els esdeveniments, ja siguin actuals o històrics, reals o ficticis, adquireixen significat. Els projectes inclosos a The End Is Where We Start From (El final és el lloc des d’on comencem) presenten històries que, en certa mesura, es deriven de l’experiència personal de cada artista. Amb diferents mitjans i processos de treball, aquests projectes reflecteixen com cada artista aborda, de manera única i de vegades poc convencional, la construcció d’una narració.
El títol d’aquesta sèrie prové d’un poema de T. S. Eliot anomenat «Little Gidding» escrit en la dècada dels quaranta. A l’última estrofa del poema, Eliot defensa el potencial generatiu d’un final:
El que diem començament és tot sovint el final
I arribar al final és arribar a un començament.
El final és el lloc des d’on comencem
La decisió de presentar una obra d’art ja és en ella mateixa una mena de «final» que representa la decisió de l’artista de compartir un objecte o una idea amb altres persones. En aquest cicle, les artistes obren la possibilitat, fins i tot la necessitat, que el públic visitant insufli vida a les seves narratives per mitjà d’una participació activa en els seus treballs. Adoptant diferents formes en cada una de les cinc exposicions, aquesta participació s’inicia amb les preguntes que els projectes plantegen al públic, ja sigui de manera explícita o implícita. Quin paper poden jugar els espectadors en una exposició dins d’un museu i de quina manera el públic contribueix a modelar o incidir en la vida present o futura d’un projecte artístic? Com es relacionen les accions, els sistemes de creences i les històries personals de cada visitant amb el que es presenta en una exposició? De quina manera l’experiència individual d’una exposició pot anar més enllà del simple acte de mirar? El públic que entri a l’Espai 13 serà convidat a observar, escoltar, llegir i desplaçar-se per la sala i en fer-ho tindrà l’oportunitat de proposar nous inicis a partir del «final» de cada història.
Les artistes que es presenten en aquest cicle són Mireia c. Saladrigues, Daniela Ortiz, Mariona Moncunill, Alex Reynolds i Mireia Sallarès.
Exposicions del cicle
Mireia c. Saladrigues
29/09 - 13/11/2011
Daniela Ortiz
25/11/2011 - 08/01/2012
Mariona Moncunill
20/01 - 04/03/2012
Alex Reynolds
16/03 - 29/04/2012
Mireia Sallarès
Exposició Actual
Mireia c. Saladrigues
El seu museu. 29/09 - 13/11/2011
El 1737, el Saló es va convertir en una cita obligada de la vida cultural parisenca. Aquesta exposició gratuïta i pública, que es duia a terme cada dos anys, va alterar per sempre tant la recepció com la producció de l’art a la capital francesa. El 1985, l’historiador de l’art Thomas Crow va assenyalar que el naixement del Saló també va comportar l’aparició d’un públic totalment nou, un públic divers, amb opinions pròpies i impredictible. A mesura que es va anar incrementant la popularitat del Saló, el món de l’art va prendre consciència de la distància que hi havia entre allò que les exposicions pretenien representar i la manera com es desenvolupaven en la pràctica, una tensió que es podria dir que encara persisteix avui dia. Tal com explica Crow:
[El Saló] tenia un caràcter col·lectiu, no obstant l’experiència que pretenia fomentar era íntima i personal. En l’exposició pública moderna, a partir del Saló, s’espera dels visitants que comparteixin una confluència d’interessos, però l’existència real d’una coincidència ha estat una qüestió molt menys clara.[1]
Una de les raons per la qual aquesta «coincidència» és tan difícil de determinar és que tant els espectadors com les institucions (el Saló en el segle xviii, el museu en l’actualitat) són responsables de modelar una identitat compartida pel públic. Quan assisteixen a una exposició, els individus s’afegeixen deliberadament a un grup de persones definit pel seu interès en l’art. Per la seva banda, la institució amfitriona uneix físicament la comunitat expositiva i fixa les normes que dicten quins comportaments són acceptables i quins censurables. Al Saló, aquestes normes, sorgides de la idea que veure art era un acte privilegiat, van servir per tranquil·litzar als patrons benestants, alarmats per un compromís social sense precedents entre persones de diferents classes.
Els codis de conducta normalitzats que ens va llegar el Saló s’han mantingut amb força en les pràctiques contemporànies del museu, malgrat els intents de molts artistes que, des de mitjans del segle xx, han pretès interrompre o fins i tot liquidar el comportament formal i regularitzat en el si de les exposicions. En rebel·lar-se contra la rigidesa del «cub blanc» del museu, els artistes han posat en relleu una qüestió amb la que molts visitants del Saló s’haurien pogut identificar: que dins del museu la gent es veu obligada a allunyar-se de la seva zona de confort perquè s’espera que compleixi certes normes. Convidant el públic a participar en el seu procés creatiu, els artistes poden apel·lar l’impuls humà d’actuar com a éssers socials i comunicar-se en reunir-se per a un objectiu comú.
El seu museu aborda com un context expositiu instiga certs tipus de comportaments i com aquests es poden confondre amb la naturalesa impredictible de la interacció social. El projecte s’inicia amb un únic objecte: un llibre escrit per un individu que ha passat bona part de la seva vida adulta observant com els altres interactuen amb l’art. Però aquest llibre només és una part de la història. La resta l’ha de descobrir cadascú pel seu compte.
Karin Campbell, comissària.
El final és el lloc des d’on comencem
Cicle d’exposicions a l’Espai 13 (2011-12)
[1] Crow, Thomas. Painters and Public Life in Eighteenth-Century Paris. New Haven i Londres: Yale University Press, 1985.
|
Xarxes
RSS
Podcast
Subscriu-te
